El tema que volem tractar és aquest reportatge és el del català, la nostre llengua respecte a les altres llengües de la unió europea. Dintre del territori d’ Europa, dels quinze existeixen, segons l’ informe Euromosaic, encarregat per
la UE, trenta-sis llengües anomenades “minoritàries”, distribuïdes en cinquanta-nou grups lingüístics amb diferents graus de reconeixement jurídic i social. Cap d’ells gaudeix d’oficialitat plena reconeguda a nivell estatal.De les trenta-sis llengües anomenades “minoritàries” només sis superen el milió de persones que las parlen. Hi ha dos que superen el mig milió, el basc i el gales, mentre que altres sis superaran les 125.000 persones que les saben parlar sense arribar al mig milió, aquestes son el frisó, el friulà, el luxemburguès, el fines, el bretó i el cors. El català es la llengua més numerosa, pel que fa al numero de persones que las parlen, en relació amb totes les que es denominen “minoritàries” en
la Unió Europea i es la única que sap parlar mes de set milions de persones.Per motius històrics i polítics, el català s’inclueix habitualment en aquest grup de llengües, encara que la seva realitat queda molt lluny de tota la resta, per demografia, per estatut jurídic, situació sociolingüística i normativa lingüística.El català te 7.200.000 parlants.Tots els parlants d’aquestes llengües poc usuals tenen el dret i el deure de mantenir-la viva, ja que una llengua no es nomes un conjunt de vocables, es el fruit de la identitat d’una nació diferent de totes les altres, i per aquest motiu han de ser reconeguts per la resta de persones que parlen altres llengües mes usuals o esteses de qualsevol manera, ja sigui creant un procés de normalització lingüística (Procés sociocultural a través del qual una llengua no cultivada, o un parlar, s’adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical (normativització o estandardització) i, al mateix temps, accedeix a àmbits d’ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d’aquella.) o pel procés de normativitzaciò (Procés d’elaboració i fixació de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques per a una llengua o varietat lingüística), amb aquestes dues eines utilitzades de la manera correcta, es pot arribar a salvar una llengua, i fins i tot millorar-la en molts aspectes i fer-la arribar a més sectors de la població que la desconeixen o que no la troben pràctica per aprendre i parlar-la al carrer. En molts països s’ha fet bé aquesta feina com es el nostre cas, però en d’altres com el nostre país veí, França, ha aconseguit en pocs anys eliminar totes les llengües autòctones fora del francès, que ara es pot dir que es la única llengua de tot l’estat, a excepció del Rossellonès de

la Catalunya Nord i que encara mantenen viva els seus habitants, amb multitud d’actes com la flama del Canigó que recorre tots els Països Catalans, amb el Corre llengua.      

En fi, ens podem sentir molt orgullosos de viure a Catalunya i seguir parlant el nostre idioma; el català.