8_Grups musicals a Europa

7.1 Primera activitat:

- Heavy Metal :

El Heavy Metal és un estil musical descendent del rock, fortament influenciat pel blues i caracteritzat principalment per la contundència del seu so, generalment obtinguda amb l’ús de guitarres elèctriques amb alt grau de distorsió, veus molt extremes i bateries contundents.

Els inicis del heavy metal es poden situar amb l’aparició de les primeres grans bandes sorgides a finals dels anys 60 i inicis dels anys 70 com Cream, Led Zeppelin, Deep Purple, Black Sabbath, Uriah Heep, amb el que s’anomena hard rock o rock dur, fruit del desenvolupament del blues i del rock progressiu. A la dècada dels anys 80 és quan hi ha una gran explosió i popularització del gènere, i és ara quan es consolida l’expressió ‘heavy metal’, amb bandes com AC/DC, Motörhead, Judas Priest o Scorpions i, cap al final de la dècada, amb el sorgiment de la New Wave of British Heavy Metal. D’aquesta forma es produeix una renovació de l’estil i es consolida una estètica determinada (caçadores de cuir, cabell larg, samarretes negres…) i una simbologia (la fascinació pel què és prohibit, pel dimoni, referències medievals i fantàstiques…).

A la dècada dels 90, tot i que hi ha una lleugera pèrdua de popularitat, es produeix una gran diversificació de l’estil, amb l’aparició de diverses varietats; el Black Metal (del qual Venom n’havien estat precursors) amb bandes com Craddle of Filth), més sinistre i obscur, el Death Metal (In Flames, Children of Bodom), continduadors del Speed Metal…

Lordi:

Lordi és un grup de hard rock/heavy metal de Finlàndia, i són guanyadors del Festival d’Eurovisió del 2006. Aquest grup es va formar l’any 1996 per Tomi Putaansuu (conegut com a ‘Mr. Lordi’ o bé en català ‘Sr. Lordi’). El Sr. Lordi i la seva banda es coneix pels seus aspectes com a monstres i els temes lírics.

Lordi va guanyar el Festival d’Eurovisió del 2006 amb un rècord de 292 punts, representant Finlàndia, en el qual és la seva primera victòria.

Els seus vestits són inusuals, amb banyes, claus esmolats i urpes, i estan inspirats en les pel·lícules de terror de principis dels anys 90. La seva vestimenta és una part tan integral de la imatge de la publicitat de Lordi que rebutgen ser fotografiats sense ells.

Són seguidors del grup KISS, fins i tot el cantant és el president del club de fans de KISS a Finlàndia.

Membres:

• “Mr. Lordi” - cantant
• “Amen” - guitarra elèctrica
• “Ox” - baixista
• “Awa” - teclats
• “Kita” - bateria

Discografia:

• Get Heavy (2002)
• The Monsterican Dream (2004)
• The Monster Show (àlbum híbrid de “Get Heavy” i “Monsterican Dream” per al Regne Unit) (2005)
• The Arockalypse (2006)

-Pop:

El terme música pop (popular music, en anglès) és el d’unes interpretacions musicals originades a partir de la segona meitat del segle XX, orientades a un públic molt ampli, amb finalitat de ser comercialitzades i que, en principi, és contraposa a la música considerada com a clàssica.

Al temps dels Beatles el pop era sinònim de Rock and roll. Actualment, és habitual reservar el nom de música pop per aquella que està clarament orientada a la comercialització a gran escala.

No té un estil definit però la caracteritza la melodia simple, fàcil de recordar i amb estrategies variades per capturar l’atenció del públic entre elles les d’una atractiva escenificació on no hi acostuma a mancar l’ús de l’atractiu sexual.

L’objectiu habitual d’aquest tipus de música són els adolescents. La indústria discogràfica és una de les principals interessades en la promoció de la músic pop.

Per tal de fer més atractiu el producte musical s’ha recorregut en ocasions a fer grups en els quals els que realment canten no siguin els que apareixen davent del públic.

Elton John:

Elton John (nascut el 25 de març de 1947), és un cantant i compositor britànic de música pop, nascut com a Reginald Kenneth Dwight Harris a Pinner, Middlesex.

Va ser educat a la Royal Academy of Music, gràcies a una beca que va conseguir a aquesta institució als 11 anys i va abandonar sis anys després per dedicar-se a la música pop. A partir del 1964 comença a col·laborar amb grups locals com Bluesology, on va conèixer el cantant John Baldry. En homenatge a ell i al saxofonista Elton Dean va adoptar el nom artísitc d’Elton John.

A la dècada dels seixanta va participar en varis grups, sense massa èxit. Fins que el 1967 va conèixer al lletrista i poeta Bernie Taupin. Junts van obtenir el seu gran primer èxit el 1970 amb l’àlbum “Elton John” per la canço “Your Song”.

La dècada dels setanta va ser la seva consagració com autèntica estrella, va començar a actuar amb extravagants disfreces i altres adonrs característics de glam rock usant-los en concerts multitudinaris.

El 1990 li va afectar mort la mort per SIDA d’un hemofílic amic seu, Ryan White. Després del funeral va confirmar estar amb tractament per superar la seva addicció a l’alcohol, les drogues i la bulimia. El 1992 va fundar l’Elton John AIDS Foundation, una de les organitzacions més grans sense ànim de lucre que lluita contra el SIDA, a la que va decidir destinar tots els beneficis dels seus singles.

Elton John ja renovat i més sobri va tenir un nou èxit el 1994 amb la seva participació a la banda sonora de El rei lleó en col·laboració amb Tim Ricce. També va guanyar un Grammy i un Òscar.

Discografia:

• 1969 Empty Sky
• 1970 Elton John
• 1970 The Games [Original Soundtrack]
• 1971 Tumbleweed Connection
• 1971 Friends
• 1971 11-17-70 [live]
• 1971 Madman Across the Water
• 1972 Honky Chateau
• 1973 Don’t Shoot Me I’m Only the Piano Player
• 1973 Goodbye Yellow Brick Road
• 1974 Caribou
• 1975 Captain Fantastic and the Brown Dirt Cowboy
• 1975 Rock of the Westies
• 1975 West of the Rockies [live]
• 1976 Here and There [live]
• 1976 Blue Moves
• 1978 A Single Man
• 1979 Victim of Love
• 1980 21 at 33
• 1981 The Fox
• 1982 Jump Up!
• 1983 Too Low for Zero
• 1984 Breaking Hearts
• 1985 Ice on Fire
• 1986 Leather Jackets
• 1987 Live in Australia
• 1988 Reg Strikes Back
• 1989 Sleeping With the Past
• 1992 The One
• 1993 Duets
• 1995 Made in England
• 1997 Big Picture
• 1999 The Muse
• 1999 AIDA
• 2000 One Night Only
• 2000 The Road To Eldorado
• 2001 Songs from the West Coast
• 2001 Prologue
• 2002 Live at the Ritz
• 2002 Greatest Hits 1970-2002
• 2004 Peachtree Road

Al llarg de la seva carrera ha guanyat 5 Premis Grammy:

• 1986 - Millor interpretació pop d’un duet o grup musical per That’s What Friends Are For (juntament amb Dionne Warwick, Gladys Knight i Stevie Wonder).
• 1991 - Millor composició instrumental per Basque (interpretada per James Galway).
• 1994 - Millor interpretació pop masculina per Can you feel the love tonight.
• 1997 - Millor interpretació pop masculina per Candle in the wind 1997.

• 2000 - Millor Àlbum d’espectacle musical per Elton John & Tim Rice’s Aida (juntament amb Tim Rice).

- Reggae:

El Reggae és una música popular jamaicana, que té els seus orígens en la darrera part dels anys seixanta, de la fusió de diversos ritmes del calipso, i el jazz, blues i rock-and-roll nord-americans. Té un ritme binari sincopat amb desplaçament del temps fort com a principal característica. Es pot interpretar genealògicament com una evolució directa del Ska cap a ritmes més lents, passant pel Rocksteady.

<!–[if !vml]–>
<!–[endif]–>

Tryo:

Tryo és un grup francès de reggae “unplugged”, popular a Europa i al Quebec, format per 3 guitarristes francesos, un percussionista llatinoamericà i un productor.

Tryo és molt popular a França especialment a causa de les seves lletres políticament emotives, també mostren una vessant divertida amb un registre de cançons gracioses, es pot veure especialment en les seves actuacions en directe.

Es decanten per una postura d’esquerres i la seva música critica molts líders francesos (com Charles Pasqua, identificat en escàndols de corrupció que afecten a l’habitatge de baix cost suburbà o a l’habitatge protegit) i líders mundials (George Bush) en la seva música. El grup també té una visió ‘tolerant’ sobre el cànnabis, molt evident en ‘La main verte’ de l’àlbum ‘Mamagubida’.

Les referències a la droga s’han atenuat notablement en els darrers àlbums. Aquestes, juntament amb altres factors com menys referències polítiques i la seva popularitat entre la població jove francesa, han portat alguns fans a acusar-los d’esdevenir més comercials en la seva evolució.

Han vengut més de 900.000 àlbums arreu del món i van celebrar el seu desè aniversari el 2006, seguit d’una gira per tot el país.

Christophe Mali va treure un àlbum en solitari ‘Je vous emmêne’ a l’abril de 2006.

Membres:

• Guizmo (guitarra)
• Mali (guitarra)
• Manu (guitarrra)
• Daniel (percussió)

Discografia:

• 1998: Mamagubida
• 2000: Faut qu’ils s’activent
• 2003: Grain de sable
• 2004: De bouches à oreilles (en directe)

<!–[if !vml]–><!–[endif]–>

- Jazz:

El Jazz és un gènere musical, originari de New Orleans (Louisiana, Estats Units d’Amèrica), on es mescla una rítmica pròpia dels negres nord-americans (blues, principalment, però també les work songs, el ragtime, les cançons dels “Minstrels”) amb una instrumentació i una tímbrica genuïnes de les bandes de carrer (trompeta, corneta, clarinet, trombó, tuba, baix, bombo i platerets).

Quan aquests conjunts s’estabilitzaren, substituïren la tuba pel contrabaix, el bombo i platerets per la bateria i s’hi afegí el piano. Aquesta era la formació de l’Original Dixieland Jazz Band, un grup blanc que emprà la paraula jazz per primera vegada, el 1917. Tant per repertori com per instrumentació, harmonia i sobre tot per la improvisació (base característica del jazz) s’anà evolucionant fins arribar, als anys 80 i 90 del segle XX, a una fusió d’estils molt diversos. Així, juntament amb cançons populars o d’operetes i musicals de Broadway, el jazz incorporà, a partir de 1920, composicions pensades específicament per a ser interpretades per aquests conjunts.

Amb l’estil anomenat “Chicago” - o hot jazz - s’enriquiren les improvisacions i s’incorporaren nous instruments com el saxòfon (tenor i alt, principalment), la guitarra i el violí. Altres instrumemts que s’anaren incorporant, foren el vibràfon, els saxòfons barítons i soprano, la flauta, l’orgue i diferents tipus de percussió (conga o tombadora , bongos). Així mateix, els cantants, tan importants ja des dels inicis dels blues, adoptaren el llenguatge nou i a partir dels anys 30 s’incorporaren al jazz.

Des de finals dels 60 i fins avui, el jazz no ha deixat de mesclar-se amb altres gèneres, com el rock, jazz rock o el funky, que ha fet que sovint s’anomenés a aquesta tendència fussion.

<!–[if !vml]–>
<!–[endif]–>

Tete Montoliu

Tete Montoliu (28 de març de 1933 - 24 d’agost de 1997) fou un pianista de jazz català. El seu nom complet era Vicenç Montoliu i Massana.

Nascut cec a l’Eixample, va ser l’únic fill de Vicenç Montoliu (músic titular de la orquestra del Liceu i de la Banda Municipal de Barcelona) i Àngela Massana, una enamorada del jazz, qui va encoratjar el seu fill a estudiar piano. Els seus mestres van ser de 1939 a 1944 Enric Mas en una escola privada per a nens cecs, i més tard amb Petri Palou, a qui sempre va considerar la seva mestra.

Del 1946 al 1953 estudià música al Conservatori Superior de Música de Barcelona, on va contactar amb els seus primers companys de jam sessions.

En aquestes primeres jam-sessions al Hot Club de Barcelona, Tete va coneixer al llegendari saxofonista Don Byas, que estava vivint a la ciutat entre el 1947 i el 1948 i el va introduir al Bebop. Malgrat això, fou el vibrafonista Lionel Hampton qui el va fer entrar plenament al món del jazz quan va convidar-lo a tocar amb la seva Big Band al final d’un concert que va oferir a Barcelona l’any 1955. Hampton va quedar tan impressionat que se’l va emportar de gira i va convidar-lo a enregistrar el disc Jazz flamenco.

Al 1996 rep un dels molts homenatges a la seva carrera amb un concert al Teatro Monumental de Madrid en el que l’acompanyen Gary Bartz i Tom Harrell. Al novembre d’aquest mateix any pateix una sobtada arítmia cardíaca que requerirà la implantació d’un marcapassos. El seu estat de salut empitjora al ser-li detectat un càncer de pulmó. Tot i així, va mantenir-se fem amb els compromisos que tenia per a actuar al 16è Festival de Jazz Terrassa amb el trio que formaven amb Horacio Fumero i Peer Wyboris i al cap d’uns dies a Barcelona en un concert programat per celebrar el seu 64è aniversari, el 21 de març del 1997 al Palau de la Música Catalana, una actuació magistral en la que interpretà en solitari temes d’Ellington, Coltrane, Dexter Gordon i Thelonius Monk, Ambdues actuacions enregistrades en sengles discs del segell Discmedi.

<!–[endif]–>

-Punk:

El punk és un moviment cultural urbà o subcultura nascut a finals dels anys 70 al Regne Unit. L’estil musical lligat al moviment punk és el punk-rock, també anomenat simplement “punk”. Aquesta subcultura, al llarg del temps, ha anat donant pas a vàries ramificacions tant musicals com culturals/artístiques, com per exemple la música hardcore punk o crust punk, amb les seves respectives temàtiques. També s’ha desenvolupat paral·lelament a subcultures i estils similars com el oi! i ha donat pas a nous estils i cultures suficientment diferenciats al punk com el post-punk o el rock gòtic.

El seu estil, influenciat per The Stooges, MC5 i The New York Dolls entre d’altres, és rock and roll simplificat - reduït a uns quants acords -, accelerat i estrident amb temàtiques com la vida al carrer, la droga, el sexe, l’atur, etc. Encara que la temàtica de la música dels Ramones és més aviat “rock n’ roll” i que el moviment neix realment al Regne Unit, la seva música ja compta amb atributs que configuraran la subcultura. És al fer una gira pel Regne Unit que individus que poc desprès formaran grups emblemàtics com els Sex Pistols, The Clash o The Damned s’inspiren dels Ramones i formen els grups ja anomenats. La situació social i econòmica del país en el moment es reflexa en la temàtica d’aquests grups, el punk-rock sent la via perfecta per expressar els seus sentiments de ràbia, frustració, etc. cap a la societat britànica. Als EUA, altres grups com els Dead Kennedys o els Misfits sorgeixen, seguint les passes dels Ramones.

Grups com els Sex Pistols adopten una temàtica provocativa, sarcàstica i fins i tot destructiva, d’altres com Dead Kennedys o Crass adopten una actitud més polititzada (l’anarquisme en l’ultim cas), mentre que d’altres com The Adicts basen la seva temàtica en la vida al carrer dels joves (adoptant també una imatge à la Clockwork Orange).

No obstant això, a finals dels 70 el punk ha obtingut tant d’èxit comercial que ha perdut el seu significat. Però a començaments dels 80 una nova onada de grups sorgeix i radicalitza el moviment amb una estètica més dura i provocativa i un nou estil de punk-rock igual de dur.

El principi dels 80 també representa l’arribada del punk a l’Estat Espanyol. Grups com Eskorbuto, Cicatriz i Siniestro Total.

<!–[if !vml]–><!–[endif]–>

Sex Pistols:

Els Sex Pistols van ésser, tot i la seva curta existència, un grup anglès de punk molt influent. A través dels seus singles crus i nihilistics, i les seves violentes posades en escena, el grup va revolucionar la idea del que podia ser el Rock and Roll. Al Regne Unit, el grup va ser considerat perillós per a la majoria de la societat, i va ser prohibit a tot el país; als Estats Units no hi van tenir el mateix impacte, pero un nombre incomptable de grups als dos països van inspirar-se en la força de la seva música, mentre que molts altres van inspirar-se en la seva ètica anarquista i indiferent al sistema.

El guitarrista Steve Jones i el bateria Paul Cook eren habituals d’una tenda regentada pel seu mànager, Malcolm McLaren; i el baixista Glen Matlock hi treballava. El vocalista John Lydon, que més tard actuaria sota el nom de Johnny Rotten, va conèixer la resta del grup a la tenda i aquests li van demanar qua s’unís a la banda. Mentre el grup tocava rock and roll senzill de manera salvatge i a un volum molt alt, Rotten cantava amb arrogància sobre l’anarquia, l’abort, violència, feixisme, i apatia; sense Rotten, el grup no s’hagués enfrontat al govern anglès, ja que ell es va ocupar de definir la direcció conceptual del grup, calculada per a ser el més confrontacional i amenaçadora possible. La publicitat causada per al seu primer single, “Anarchy in the U.K.”, va fer que la seva discogràfica de llavors, EMI, els despedís. Van despedir a Matlock abans de treure el següent single, “God Save the Queen”, que va ser publicat per Virgin; va ser censurat a la BBC. Matlock va ser reemplaçat per Sid Vicious, un problemàtic noi de carrer qui, a diferència d’els altres membres del grup, no sabia tocar el seu instrument.

Discografia:

Nevermind the bollocks, here’s the Sex Pistols (1977).

<!–[if !vml]–>
<!–[endif]–>