En les societats primitives la música formava part de les activitats comunitàries. No havia autor, no havia obra, no havia públic. Els assistents eren gairebé tots participants, i les regles d’execució, selecció d’instruments, ritmes utilitzats, etcètera, estaven supeditats a les circumstàncies de la vida social i religiosa. Els grans músics van començar a sortir de l’anonimat, i la forma que dominaven una tècnica elaborada i refinada els va anar donant prestigi. Durant els segles XVIII i XIX, la música va deixar de ser patrimoni exclusiu de monestirs i corts, i es va democratitzar relativament gràcies a la multiplicació dels teatres d’òpera i dels concerts públics. Va començar a compondre’s música de diferents estils segons el públic a qui estigués destinada i segons la demanda existent. Actualment, la forma d’escoltar de la majoria dels públics està condicionada per una apatia cultural. El que va començar sent un aliment per a l’esperit de totes les societats, l’art de la música, avui dia s’hagi limitat a un cercle reduït d’audiència; mentre que la “música” que produïxen els comerciants, i que consumeixen les majories, s’ha tornat un excitant, una droga que a major volum, millor atordeix. La seva funció ha quedat limitada a sonorizar un ambient i a sobrestimular al públic per a condicionar les seves respostes a un consumisme inconscient, immediat i frenètic. Ara, més que mai abans, existeix una clara i infranquejable divisió entre la música com expressió artística, i la “música” que és fabricada únicament per a ser un producte comercial, perquè, coneixent-la, sàpiguen distingir-la, valorar-la, gaudir-la, i gaudir de les seves bondats.  
·La nostre opinió personal , segons el que podem observar es que la música ha anat evolucionant molt al llarg de la història i ha ajudat a que l’home s’hagi pogut comunicar de diferents maneres. També ha fet que l’home pogues expresar els seus sentiments. A fet que l’home pogues gaudir de la música, de manera que et pot donar a coneixer aspectes   nous de la vida actual.