Europa en el mon

Benvingut al nostre blog

Benvingut al nostre blog, on parlarem de deports, la religió, el reciclatge i el medi ambient, grups musicals..

El nostre grup esta format per: Edgar, Iris, Sonia i Alex.

Esports de risc

Els esports de risc o esports d’aventura són aquells esports on hi predomina un element de risc controlat. El risc pot venir de la mateixa activitat esportiva (caigudes, etc.), o de la incertesa de les condicions ambientals (meteorologia, estat de la mar, etc.)

Òbviament, definir quins esports són de risc és subjectiu: per exemple, no se sol classificar el futbol com a esport d’aventura, tot i que hi ha un risc molt alt de patir lesions. Algunes modalitats d’alpinisme i escalada, el paracaigudisme, etc., són els exemples més clàssics d’esports d’aventura, tot i que en els darrers anys han sorgit gran nombre d’esports de risc.

El dopatge (en anglés doping) és la promoció o consum de qualsevol mètode o substància prohibida en l’esport que pot ser potencialment perillosa per la salut dels esportistes i que és susceptible a millorar el seu rendiment de manera il·legal.

D’acord amb el Comité Olímpic Internacional (COI), dopatge és l’administració o us per part d’un atleta de qualsevol substància externa a o l’organisme o qualsevol substància fisiològica presa en quantitat anormal o per una via anormal amb la sola intenció d’augmentar d’un mode artificial i deshonest el seu rendiment en la competició. Cada associació esportiva té una llista detallada de les substàncies prohibides junt amb les quantitat màximes permeses. D’acord amb la substància usada i altres factors particulars, cada associació sanciona l’atleta en qüestió.

Esportistes famosos han sigut penalitzats per usar substàncies il·legals, entre ells el velocista canadenc Ben Johnson, el corredor rus Anton Galkin, la llançadora de bala Irina Korzhanenko, el boxejador de Kénia David Munyasia, els futbolistes Diego Armando Maradona i Claudio d’Argentina, Rodrigo Lara, Paulo César Chávez, Aarón Galindo i Salvador Carmona de Mèxic, Clarence Acuña i Fabián Guevara els dos de Xile, Josep Guardiola d’Espanya, els tenistes Petr Korda, el marroquí Younes El Aynaoui, Bohdan Ulihrach de la República Txeca, Guillermo Coria, Mariano Puerta, Juan Ignacio Chela, Guillermo Cañas, Martín Rodríguez i Mariano Hood, d’Argentina, el pesista moldau Viktor Chisleann i els ciclistes Roberto Heras i Tyler Hamilton.

LA VIOLENCIA EN ELS ESTADIS

Aquest es un testimoni de violencia deportiva

Violència als camps

Aquesta és la primera entrada que dedico al món de l’esport, i és que darrerament han succeït una sèrie d’esdeveniments lamentables en el món del futbol. Com tothom sap, aquesta setmana es jugaven els quarts de final de la Copa del Rei de futbol. També és vox populi, l’agressió que va patir l’entrenador sevillista Juande Ramos en l’eliminatòria que els enfrontava contra l’etern rival, el Betis. L’entrenador del Sevilla ha estat dos dies a l’hospital després de caure inconscient per l’impacte d’una ampolla durant el partit. Per altra banda, la lliga italiana ja fa dies que té els camps buits com a penalització pels fets del partit Palermo-Catania, on va morir un policia en mans dels seguidors més ultres.

Sortint de l’hospital, Ramos ha declarat la seva indignació per tot el que ha passat i acusa directament als directius d’ambdós equips que porten mesos creant un caldo de cultiu perfecte per una situació de confrontació i violència. La veritat és que els dos presidents, el del Betis i el del Sevilla, són uns personatges totalment lamentables. Són d’aquell tipus de presidents que fa vergonya que dirigeixin el teu club, com Gaspart, Sánchez Llibre o Calderón, però amb un plus de brètol important. Només falta que, sent com són les relacions entre els aficionats dels dos equips, els presidents actuïn d’una forma tan irresponsable.

La violència en el futbol, i en la resta d’esports, és una cosa que s’ha d’acabar. Laporta ho va fer al Camp Nou, arriscant la seva integritat física fins i tot. Hauria d’acabar a Espanya, a Itàlia i als estadis argentins, on la gent hi arriba a portar pistoles. És quelcom impropi dels temps que vivim. Perquè no estem parlant de quatre joves desorientats, rebels sense causa i enfadats amb el món, només. Cada setmana veiem imatges de pares amb els seus fills perpetuant actituds deplorables. No estic defensant, en cap moment, un futbol descafeïnat on es reprimeixin les passions i el fair play anul•li les rivalitats esportives, però tampoc podem permetre un futbol amb violència.

Esperem la teva opinió